Pregó de la Festa de l’Estendard de 2013

Pregó de la Festa de l’Estendard de 2013 Imaginar la ciutat GASPAR SABATER Molt Honorable Senyor Batle, digníssimes autoritats, ciutadanes i ciutadans de Palma, amics. Me sent molt honrat per haver estat convidat, encara que immerescudament, per parlar avui des d’aquesta tribuna com a pregoner de la Festa de l’Estendard. I estic també molt content per poder tenir l’oportunitat de dirigir-me als meus conciutadans en una data tan assenyalada. Per tant, Senyor Batle, moltes gràcies. Vostès m’hauran de perdonar si per començar els dic que no sé què s’espera que ha de dir un pregoner. Al llarg de la meva vida ja n’he escoltat molts i a llocs molts diferents. I quasi sempre n’he tret la sensació que una gran part dels pregons havien estat escrits des de la nostàlgia. Com si el pregoner de torn, complint aquella dita que qualsevol temps passat va ser millor, ens volgués mostrar, potser més bé recordar –com si es tractàs de contemplar una fotografia fixa i ja esgrogueïda– com era aquella ciutat o aquell poble on ell, i probablement també molts dels que l’escoltaven, va passar la seva joventut, aquesta etapa de la nostra vida que molts tendim a mitificar dins la nostra memòria. No crec però que sigui obligat parlar de tot allò que al cap i a la fi són i seran sempre records personals. Jo avui som pregoner per segona vegada. Ho vaig ser, ja fa anys, d’un dels pobles mes petits de Mallorca, anomenat Deià, allà on els meus pares varen tenir el bon gust de fer-m’hi veure la llum. I avui seré pregoner de Palma, la ciutat on em vaig arrelar per a sempre als deu anys i on ha transcorregut per tant la major part de la meva vida. O sia, ja més de mig segle. Els puc assegurar per tant que procuraré no caure dins els paranys de la memòria. I que sols em referiré al passat per tractar de trobar-hi els fonaments, encara que per ventura només somniar-los, d’un futur que m’agradaria per a aquesta ciutat que tant estim i per la qual sent una autentica devoció. No per casualitat quasi tots els pobles de Mallorca celebren les seves festes o tenen el seu sant patró o patrona a l’estiu. Però Palma n’és una de les poques excepcions. Això fa que la Festa de l’Estendard, preludi de les festes de Cap d’Any i pròxim precedent de les de Sant Sebastià, tengui un aire distint i probablement no sols meresqui sinó que també necessiti adquirir una nova dimensió dins el marc d’una ciutat que també ha de trobar un nou lloc dins el futur. El que crec que li correspon. Però d’això en parlaré un poc mes endavant. La història s’escriu quasi sempre amb lletres de sang i foc. Avui commemoram una data en què Madina Mayurqa va caure en mans de les tropes de Jaume I d’Aragó, cosa que va suposar el final de la dominació musulmana i la incorporació d’una ciutat nascuda durant la civilització romana al món de la cristiandat. Avui, quasi vuit segles després de l’arribada d’aquells conqueridors, de qui nosaltres ara ens declaram hereus, formam un poble amb una personalitat pròpia forjada amb la incorporació de trets de totes aquelles cultures que ens han precedit. I, com deia, crec que encertadament, un bon amic --illenc també ell mateix perquè havia nascut a Manhattan-- els mallorquins, i els palmesans en seríem el paradigma, hauríem devenguts cristians de dia, moros de nit i jueus a totes hores. Així les coses no ens podem sostreure, encara que tampoc crec que volem, a una manera d’entendre el món i la bolla que és el resultat d’haver conegut, com a mariners d’aquesta nau varada enmig de la Mediterrània, el pas de tots quants han determinat que ara siguem el que som. Per circumstàncies professionals, pel meu ofici de periodista i per haver estat l’encarregat a dos diaris per espai de molts d’anys de la informació sobre la ciutat, havent conviscut durant aquells temps amb els batles Alzamora, De la Rosa, Buchens i Aguiló, vaig aprendre a conèixer Palma amb profunditat. Amb el temps, deixades ja de banda aquelles obligacions, ja mai m’he pogut sentir aliè als problemes d’aquesta ciutat i aquesta preocupació, que ha estat constant, ha quedat ben reflectida als meus nombrosos articles a la premsa diària, amb una dedicació molt per sobre d’altres qüestions de les quals també he escrit i que, com a observador atent de la realitat ciutadana, encara que crec poder dir que sempre amb esperit crític i alhora constructiu, m’ha permès veure Palma amb una certa perspectiva. D’aquí que avui pugui tractar de fer-los cinc cèntims de la visió que tenc d’aquesta ciutat i del que pens que hauria de ser i representar en el futur. Perquè ho mereix i perquè en té totes les condicions. He deixat escrit més d’una vegada que Mallorca té tres grans actius sobre el quals ha basat aquest darrer segle gran part de la seva prosperitat: el sol, el paisatge i una mar amb aigües cristal•lines. El primer el tendrem sempre garantit; per tant, hem de tenir bona cura de servar els altres dos. Tot això ha permès que, sense gran esforç, haguem arribat a rebre ja al voltant del deu milions de turistes cada any, una part del quals passen per la nostra ciutat. Però a Palma tenim qualque cosa més que sol i platja. Perquè tenim una llarga història i tenim una cultura que enfonsa les seves arrels a l’antiguitat clàssica i que, contràriament a reduccionismes emergents que nos ens duran enlloc, de cada vegada hauria d’obrir-se més als corrents capdavanters del món. Perquè la conjunció de tradició i modernitat és el que permetrà que Palma, que encara no ho ha aconseguit, es pugui arribar a convertir en una de ciutats més atractives de tota la Mediterrània, que és la posició que ens hauria de projectar dins el món i cap al futur com un indret emblemàtic, no tan sols per la nostra pròpia dignitat sinó per atreure els visitants, que són en definitiva els que hauran de garantir el manteniment de la nostra prosperitat, com avança ja un estudi a nivell mundial que avalua 221 ciutats i que situa Palma com el segon millor lloc de tot el món per a viure-hi, sols per darrere de Dubai. Per la seva qualitat de vida, cultura, gastronomia i servicis, superant àmpliament altres llocs tant reconeguts com Auckland, Ginebra o Copenhaguen. Admetent tot això, haurem de concloure que el gran repte d’aquesta ciutat hauria de ser, per tant, afanyar-se a determinar què ha de ser i representar en el futur en el concert de les ciutats no sols europees sinó d’arreu del món amb un perfil diferenciat. I per a això haurem de aconseguir fer de Palma aquell lloc distingit que, així com ja ho és pels seus valuosos monuments arquitectònics i per la seva qualitat de vida, ho sigui també per una potent oferta cultural i artística. Perquè, de la mateixa manera que avui, descomptant les grans ciutats europees amb les quals lògicament no podem competir en alguns aspectes, existeixen llocs emblemàtics com puguin ser Florència, Venècia o Praga, ciutats on sols el seu nom convida a una visita, perquè s’ho paga submergir-se en la seva història i cultura, també Palma arribi a ser, perquè tenim molt més que sol i platja, un autèntic referent entre les més atractives ciutats de la conca mediterrània ja que és, sense cap dubte, la més ben conservada, amb un nucli antic extraordinari, i la que disposa de més valuosos monuments. A poques ciutats d’aquesta part del món, per no dir cap ni una, s’hi pot gaudir per exemple del plaer de poder-la recórrer, a la caiguda de l’horabaixa, amarant-se de la seva història i poder guaitar a la mar des dels miradors de la Seu. Però no tan sols hem de oferir història. Si Venècia presumeix de ser la ciutat més bella de tot Italià, Florència diuen que és un museu a l’aire lliure o Praga s’autodenomina la ciutat de les cent torres, trets sobre els quals s’han convertit en llocs emblemàtics que tots volem conèixer, ¿quin ha de ser el tret distintiu de la nostra ciutat que ens pugui situar al mateix nivell? Les gran intervencions urbanístiques determinen en gran part l’evolució de les ciutats. A Palma, al llarg de la seva història hi trobam tres fites importants que han decidit part de la seva posterior evolució. El desviament de la Riera, l’enderrocament de les murades i la construcció de la carretera d’enllaç entre el moll vell i el dic de l’oest, anomenat actualment passeig Marítim. De la primera ja no cal parlar-ne. La segona va permetre obrir la ciutat cap a l’exterior i la darrera, la seva obertura a la mar. El mapa actual de Palma n’és en gran part una conseqüència. Però no ens hem de fer tan enfora. A la postguerra, diguem que fins als anys 60, Palma era una petita ciutat de províncies que s’anava expandint fora porta amb plans d’urbanisme miops que permeteren un primer eixample, massificat i sense espais lliures, encara que després la ciutat es va començar a humanitzar amb la creació de nous parcs com, per exemple, el de les Fonts, on existeix el carrer de Gaspar Sabater, el meu pare, pel qual avui vull tenir un record i alhora donar públicament les gràcies a l’Ajuntament pel reconeixement que amb ell varen tenir. Era una època en què, gràcies al progrés, l’automòbil anava envaint la ciutat i arraconant les persones. Haurà d’arribar per tant a la dècada dels 80 perquè en un procés d’eliminació del trànsit de vehicles que aviat acabarà assolint una bona part de les principals vies del nucli antic, retorni a Palma una certa qualitat de vida i posteriorment, amb la creació de les àrees de circulació restringida de Canamunt i Canavall, Palma acabi convertint-se en una de les ciutats amb més zones per a vianants de tota la Mediterrània i per tant amb un envejable nivell de qualitat de vida. La ciutat antiga, d’altra banda, durant aquests darrers anys ha sofert un procés de restauració que ha convertit la seva extensa trama viària en una dels més ben conservades de tot el món occidental, molt important tant per la seva extensió com també per la qualitat dels seus monuments. Paral•lelament s’han anat posant en marxa iniciatives que permeten ja avui en dia que l’oferta cultural d’aquesta ciutat sigui notable, encara que, és clar, no suficient per constituir per si mateixa un atractiu, per bé que aquí hagin arrelat figures molt importants que, per la discreció pròpia dels mallorquins, han passat pràcticament desapercebudes. Miró o Graves, i no han estat els únics, en són uns exemples. Tot això vol dir que a Palma a partir de la segona meitat del segle XX es va iniciar un important procés de restauració sobre el qual ara hauríem de basar part d’iniciatives futures. El darrer exemple de tot el que dic és la inauguració de l’espai d’ús públic del Baluard del Príncep, que culmina una reforma integral de més d’un quilòmetre de murada, el més bell balcó que una ciutat pugui tenir. ¿Com és, idò, que posseint una Palma tan bella ens hem de conformar que sigui, entre les ciutats europees més reconegudes, no molt més que un complement visitable per un turisme que arriba cercant el sol i platja? Serà per tant a partir d’aquests valors que he descrit on crec que hauríem de començar a treballar per transformar el que ara pensam que és sols una ciutat turística i de pas en una ciutat emblemàtica que necessàriament s’ha de voler conèixer. I ho tenim tot per arribar-hi. Farà falta però, i en això sé que la tasca no és gens fàcil, que vagin de la mà la creativitat i la imaginació perquè arribem a ser un complement de les grans ciutats que avui són capdavanteres dins el món occidental. De que Palma arribi a ser important, perquè ho pot ser i, sobretot, perquè és una ciutat diferent. I ja arribam a les festes. La de l’Estendard ja hem dit que és una fita històrica determinant, encara que pens que no es tracta de fer-ne cada any una data per reclamar identitats a les quals ni hem de renunciar ni tampoc fer-les excloents. Per tant no en parlaré més perquè crec que gent amb més coneixements ja ho han fet a bastament. En el cor de l’hivern, ja fa anys, coincidint amb les festes de Sant Sebastià, l’Ajuntament va crear el premis Ciutat de Palma que, amb el temps i agostada la nòmina de premiables locals, passen ara sense pena ni glòria, tant els literaris com els artístics. I amb l’arribada de la democràcia es va revitalitzar una revetla que darrerament per una parforanització de la ciutat ha anat transformant un sant com sant Sebastià en una caricatura de sant Antoni i acabant amb un desbarat com va ser omplir la ciutat de dimonis que, si bé tenen el seu lloc a sa Pobla o Artà, no hi caben, a Palma. I sortir al carrer una nit per torrar xulla i escoltar musica bé està, però no basta. De l’Estendard a Sant Sebastià, al bessó de l’hivern, Palma hauria de constituir un referent, sigui per la música, sigui per l’art, sigui pel teatre, amb un seguit d’activitats que poguessin atreure l’atenció, com per exemple fa Florència cada mes de maig, l’anomenat maggio fiorentino, en què ha sabut atreure gent de tot el món amb activitats d’autèntica categoria. Hem de poder fer que el nostre mes de gener no quedi tan sols en una festa de carrer i una nit de bauxa, i arribi a ser tot un temps de festa per a l’esperit i que de tot això en poguem gaudir tots, els d’aquí i els forans. Formam part, vulguem o no, d’un món sense fronteres. Solament el monòlit de la font de les Tortugues ha de representar l’immobilisme. La nostra generació hauria de ser integradora i capdavantera, i saber exercir la seva responsabilitat amb saviesa i moderació. Diu la màxima: “Si el señor no cuida de su ciudad en vano lo hacen los centinelas.” I d’aquesta ciutat noltros en som els senyors. Molts d’anys. Palma, desembre de 2013